La veu que cridava: MÉS VIDA, ha callat. Era la veu del Senyor Jaume Busquets i Font que va morir el passat 7 d’abril. El seu ressò però, no s’esvaeix encara:
El sentim repetit en tots i cadascun dels malalts renals que es troben enganxats a les màquines de diàlisi, xuclant amb avidesa la vida que s’escola si es trenca el fil.
El sentim multiplicat als cors que esperen l’arribada d’un ronyó que signifiqui tornar a viure sense lligams, lliures de l’esclavatge de la màquina de diàlisi.
El veiem reflectit al rostre dels qui reben el diagnòstic que, com a única solució, han d’anar a diàlisi.
El Senyor Jaume Busquets va viure en primera persona el que significa la malaltia, tant seva com familiar, que el va omplir de neguit i alhora el va llançar a buscar solucions al problema que pateixen els malalts renals i les persones més properes, va fer tot el que va estar al seu abast per tal d’aconseguir MÉS VIDA, com deia ell, per al col·lectiu dels malalts renals de la província de Girona.
Com a President de l’AMARG, va fer arribar el Diari de Girona a Hemodiàlisi, va organitzar concerts, va editar el butlletí de l’AMARG per fer present, als malalts i familiars, molta informació i animar a tots a participar com a socis en les activitats que es duien a terme per obtenir MÉS VIDA, perquè la unió fa la força.
I va pressionar l’Administració per tal d’equilibrar la taxa de trasplantaments de Girona respecte a Catalunya.
Va actuar gairebé en l’anonimat i sol; decebut per la manca de col·laboració de malalts i familiars però, no va parar fins a deixar la seva veu que és com una injecció de moral per a revifar els ànims caiguts del col·lectiu en qüestió.
El sentim repetit en tots i cadascun dels malalts renals que es troben enganxats a les màquines de diàlisi, xuclant amb avidesa la vida que s’escola si es trenca el fil.
El sentim multiplicat als cors que esperen l’arribada d’un ronyó que signifiqui tornar a viure sense lligams, lliures de l’esclavatge de la màquina de diàlisi.
El veiem reflectit al rostre dels qui reben el diagnòstic que, com a única solució, han d’anar a diàlisi.
El Senyor Jaume Busquets va viure en primera persona el que significa la malaltia, tant seva com familiar, que el va omplir de neguit i alhora el va llançar a buscar solucions al problema que pateixen els malalts renals i les persones més properes, va fer tot el que va estar al seu abast per tal d’aconseguir MÉS VIDA, com deia ell, per al col·lectiu dels malalts renals de la província de Girona.
Com a President de l’AMARG, va fer arribar el Diari de Girona a Hemodiàlisi, va organitzar concerts, va editar el butlletí de l’AMARG per fer present, als malalts i familiars, molta informació i animar a tots a participar com a socis en les activitats que es duien a terme per obtenir MÉS VIDA, perquè la unió fa la força.
I va pressionar l’Administració per tal d’equilibrar la taxa de trasplantaments de Girona respecte a Catalunya.
Va actuar gairebé en l’anonimat i sol; decebut per la manca de col·laboració de malalts i familiars però, no va parar fins a deixar la seva veu que és com una injecció de moral per a revifar els ànims caiguts del col·lectiu en qüestió.
«Ens han
tocat àngels».
tocat àngels».
Ell veia tot el personal: metges i infermeres, com éssers singulars i els anomenava àngels: –Ens han tocat àngels– escrivia al primer butlletí. Tant de bo que siguin molts els que segueixin cridant l’atenció amb veu forta i eficient pel que fa a les necessitats dels malalts renals com ho va fer ell.
